¿No mereix la canonització un artista que va sacsejar una generació marcada per foscors i prohibicions, amb el seu esperit descordat i provocador? Vet aquí el retrat beatífic d’una de les figures essencials de la Nova Cançó: Quico Pi de la Serra explica els seus inicis i influències, recorda els amics i les paradoxes de la militància clandestina i reflexiona sobre l’ofici de cantar, la política, la rebel·lió, la mort, les drogues... amb sentit de l’humor i sense embuts. Alejandro Crimi ens convida a conèixer l’home que hi ha darrere el personatge, un dels més grans músics d’aquest país.

“Hi apareix la radicalitat, el surrealisme, la trapelleria d’en Quico, l’aspecte combatiu, enfront de les institucions que s’encarreguen de la música, i de tota mena d’institucions. Hi ha les ganes de provocar i sorprendre, trencant els esquemes, sortint per on menys t’ho esperes. Unes conviccions inalienables i una mirada escèptica, i en el fons desencisada, des d’abans de començar.” (Julià Guillamon)