«Multitudes y partido» en ARA

Quan els ingredients hi són

IRENE JAUME 19/07/2017 Ara Balears

Hi va haver Tahrir. Syntagma. Sol. Catalunya. Times Square. Era 2010-2011 i la gent va prendre les places de tres continents. De manera distribuïda, però per contagi. Amb lemes senzills, però radicals. Amb pocs prejudicis ideològics i amb moltes ganes; però aquella potència de la massa es va dissoldre. I va venir Nuit debout a París i a altres ciutats de l'hexàgon; però va arribar el rodet de pintar electoral i també es va dissoldre.

El fet és que ara, l'estat francès té un govern que practicarà austeritat sense despentinar-se. Quina oportunitat va haver-hi a les places –o a qualsevol mobilització social– i per què aquesta dificultat per pastar, per donar forma, per assegurar continuïtat? Jodi Dean, professora i militant nord-americana, va participar al moviment Occupy Wall Street. I de la frustració en va fer un llibre: ‘Multitudes y partido’ (Katakrak, 2017). Una reflexió des de diferents angles (la pràctica, la teoria política, la relectura de la història –sobretot de la Comuna de París– i la provocació útil). Dean escriu que la multitud “no té una política, sinó que constitueix l'oportunitat per a la política” i que la determinació de si una multitud és una mera massa o el poble resulta, precisament, de la lluita política. La massa, personificada en qui sortí de ca seva aquells dies, i no dos mesos abans o tres anys després, és una oportunitat. No és un fi, no és un 'happening'. Són els ingredients. Però cal saber-los cuinar. La multitud “és un ens col·lectiu temporal”, és com el festeig entre dues persones: mentre generi sentit, es contamini, s'expandeixi, mentre “doni sentit de la seva pròpia invencibilitat”, serà un col·lectiu. Però, si no es pasta, si no es posa damunt la palangana, si no entra al forn, si dins el forn no està el temps precís a la temperatura correcta... el col·lectiu s'esquerdarà, i serà reduït a singularitats.

Moltes vegades hem sentit el “jo també vaig estar contra Franco”. És la derrota singular, encarnada en persones, de la possibilitat d'emancipació que va haver-hi als 70 i que no va vèncer; el no haver encertat després del cicle de les places; el tancament convencional i gris de Syriza, Podem, La France Insoumise... Escenaris que han fet que sí, que la política hagi tornat, per a la majoria, a una variació més de la seva pantalla més propera. Que les nostres ciutats, platges i vides estiguin més amenaçades que mai. I amb la condemna a una trista solitud de dependentes, caixeres, treballadores de l'hostaleria, empleades d'oficina, infermeres, telefonistes.