Reseña a «Sound system» en ARA

FRIDAY I’M IN LOVE

Déu és un DJ

Dave Randall, guitarrista de Faithless, Dido i Sinéad O’Connor, reflexiona al llibre ‘Sound system’ sobre la capacitat transformadora de la música i les seves tensions amb el poder
19/09/2019
BORJA DUÑÓ

Dave Randall és un treballador de la música. Abans de convertir-se en el guitarrista de Faithless i de Dido i d’anomenar cap Sinéad O’Connor, va fer el circuit de pubs del Regne Unit. Coneix les incomoditats de viatjar en furgoneta, de menjar a deshores i de dormir menys del que és aconsellable. Sap molt bé què és la inestabilitat econòmica. Diu que de tant en tant una gira gran t’arregla una mica les coses, però que no és mai per gaire temps. Ser músic -a tot arreu, no només aquí- té menys glamur del que solem imaginar. Les millors recompenses d’aquesta feina poc reconeguda són immaterials. Pujar a un escenari, fer màgia, ser protagonista d’uns moments que fugen del temps i de l’espai, ser feliç mentre fas feliç moltes persones. Coses precioses, però que no sempre paguen el lloguer.

Llegint el seu llibre Sound system. El poder político de la música (Katakrak), fa la sensació que Randall va trobar un motiu per no defallir en la creença que tot això podia servir per fer del món un lloc millor. Quan va sentir Free Nelson Mandela, de The Special AKA, en un festival, alguna cosa va fer clic dins seu i va trobar el veritable propòsit de tant de sacrifici. Després d’anys de música i activisme, Randall s’ha proposat explicar aquest poder transformador i, al llarg d’una mica més de dues-centes pàgines, aconsegueix filar una història de les tensions entre les cançons i la política, amb una sèrie de reflexions valuoses.

La música és sovint menystinguda socialment, però els poderosos han estat sempre molt conscients del seu poder i, o bé l’han intentat fer servir per als seus propòsits, o l’han censurat quan els ha fet nosa. Randall comença citant Plató i continua amb tota mena d’exemples, com el de l’ensurt que es va endur Xostakóvitx quan va llegir la crítica de la seva òpera Lady Macbeth de Mtsensk al diari Pravda. Eren temps en què una mala crítica podia significar el gulag. Històricament, però, la gent també s’ha organitzat al voltant de la música per fer front a les injustícies del poder, com va passar als carnavals de Trinitat i Tobago i a les Primaveres Àrabs.

La tesi més interessant de Randall és la que diu que la música és poderosa perquè ens permet recuperar un sentiment d’unitat perduda. Es remunta als sons de la natura i de les eines de les societats caçadores-recol·lectores, primer, i agrícoles, després. En societats com aquestes, la música era harmònica també amb la natura. Randall observa com la divisió de classes i la pugna pel poder dissocia la música d’aquest valor inicial i com l’individualisme rampant promogut pel capitalisme ens separa cada vegada més de la natura, i també els uns dels altres.

Per què hi ha tanta gent que actualment va a concerts i a festivals? Aquests espais permetrien una mena de connexió amb aquesta unitat a través de la música -la loció de l’emoció, segons Quincy Jones-, per un període de temps limitat. És a dir, que ens oferiria una mena d’il·lusió momentània, una excursió a un món millor amb hora de tornada a casa. La idea de fons és que si fóssim veritablement capaços de recuperar aquest sentiment d’unitat perduda, el poder de la música seria veritablement transformador.

Randall també explica la construcció de l’estrella, començant per Paganini i Liszt. En el món del pop globalitzat podem veure aquestes estrelles com uns ens totalitaris, però hi va haver un breu període de temps en què la música electrònica va voler esborrar aquesta figura: a les raves dels anys 90, la gràcia era el relatiu anonimat de qui posava la música i el sentiment de comunitat que proporcionava l’experiència. Era com sincronitzar-se en un únic batec, malgrat que -lamenta Randall- a aquella comunió democratitzadora li manqués un propòsit més elevat. A l’època, una de les cançons més famoses de Faithless era God is a DJ, però ara que això s’ha perdut -la indústria tot ho engoleix- i que la gent balla de cara a un altar des d’on oficia un DJ famós i multimilionari, la cançó ens planteja un doble dubte: si Déu és un DJ, quina mena de déu és?, i quina mena de DJ és?

Libro: